de mon pare, tant me ſtimaua eſſer loada com eſſer amada. Mas ara, miſerable de mi, que com vull dormir no puch, la nit es mes largua que no volria, res que menje no ſent dolç ans me par amarch com a fel, les mies mans inutils me deſdenyen que nom volen ajudar a liguar, la mia anima no te prou temps pera penſar, ſola deſige ſempre ſtar que negu res nom digues, ſi aço es viure no ſe ques ſera morir. E ab tals e ſemblants paraules la enamorada Infanta ſe lamentaua, derrocant deſtillades lagremes de aquells ulls qui moltes flames de foch hauien enceſes en lo cor de Phelip. E ſtant ab aqueſt triſt continent la Infanta, per la ſua cambra entra lo Rey e ſon germa lo duch de Meçina, lo qual reſtaua per viſrey e loƈtinent general de tot lo regne. Com foren dins la cambra, lo Rey la veu ſtar ab la cara e geſt molt adolorit, e dixli: Que es aço la mia filla, com eſtau axi vos adolorida? E com, ſenyor, no tinch gran raho, dix la Infanta, que la ſenyoria voſtra ſtigua per partir? que fare yo deſconſolada, ab qui m' aconſolare? en que pendra repos la mia anima? Giras lo Rey deuers ſon germa, e dixli: Duch, queus par de la humanitat com ſe ſent? la propia ſanch nos pot tornar aygua. Lo Rey ab paraules de molta amor aconorta a ſa filla tant com pogue: e trameteren per la Reyna que vengues, e tots quatre tingueren llur conſell, e lo Rey feu principi a un tal parlar.
