poch temps era paſſat que no tenien atreuiment de exir ſol un pas de fora la ciutat, e que ara los venien a cerquar. Digueren alguns capitans que aço hauia fet la grandiſſima crueltat del lur rey Cale ben Cale, qui ſobre fe hauia fet morir tan cruelment los embaxadors creſtians. E ells hauien prouehit de hauer gent de Spanya o de França, e per aço nos van cerquant. E podeu eſſer certs, que tants com ne pendran de noſaltres, tots ſeran tallats a peces menudes. Parla hu de aquells embaxadors qui hauia portada una letra de la concordia de la batalla, e dix: Ells nos feren molta de honor, e com fom dins la ciutat vem infinida gent per les torres e per les places, fineſtres e terrats, que era una gran admiracio de veure tanta gent armada, que per Mafomet yo arbitraua que deuien eſſer .cc. milia combatents. E aqueſt maluat de Rey ha fets fer occiure los lurs embaxadors, ſens que nou merexien. Hoydes per tots los capitans moros les paraules de aqueſt embaxador, reberen informacio dels altres moros qui eren entrats ab ell dins la ciutat, e viſta la veritat mataren lo rey Cale ben Cale: e alçaren altre per Rey. Empero per tot aço ells ſe armaren com ſi hagueſſen a dar batalla, e vengueren a viſta dels creſtians. Era ja quaſi lo ſol baix: empero deliberaren de pujarſen alt en un mont quey hauia prop. Lo Rey hermita qui veu aço dix: Per la mia fe, ells moſtren tenir temor de noſaltres: e per ço ſen ſon pujats tan alt. Ara digau,
