tat. Com lo Rey e los altres ſenyors ſaberen que no hauia volgut res pendre, tots digueren que aqueſt era lo mes magnanim e virtuos caualler que ja mes fos ſtat en lo mon: e que de aqueſta conqueſta no ſen hauia portat altra coſa ſino honor, perills e nafres. Com la virtuoſa Comteſſa ſabe que ſon marit ſen era anat, deſempara lo caſtell e no dix res al Rey ne a negu, ſino ab ſes dones e donzelles ana hon ſon marit era. Empero lo Rey e los altres grans ſenyors, pochs dies eren que no anaſſen a parlar ab lermita per hauer conſell del ſtament del regne e de moltes altres coſes. Un dia ſtant parlant lo Rey ab lermita, la Comteſſa entra en la cambra, e lo Rey dix li: Senyora, no prenguau enuig del queus dire. Vos ſou ſtada cauſa que yo haja perdut lo Comte voſtre marit, al qual yo de bon grat daria la terça part de mon regne, e que ell aturas a la continua en ma companyia. Ay triſta, dix la Comteſſa: e com, ſenyor, ſo yo ſtada cauſa de hauer la voſtra ſenyoria per mi perdut? Per ço com ſe que ell vos ama ſobre totes les coſes del mon, dix lo Rey: e ſi vos lagueſſeu molt preguat, ell fora vengut ab mi. Per la mia fe, ſenyor, dix la Comteſſa, yo tinch molt major dupte que no es aqueix, que no perda a voſtra ſenyoria, e a ell que nos poſe en algun moneſtir. Axi paſſaren entre ells moltes rahons. Lo Rey com li paregue hora, ſen torna a la ciutat: e dins tres dies lo Rey ab tota la gent fon preſt per partir. Lo Comte hermita dix a ſon fill
