geren á un costat del camí la forca y, penjant d' ella, lo cos del seu fill estimat.
Tots dos romperen en un plor etern; mes llavors, fou voluntat de Deu, lo fill ab veu dolorosa:
—No ploréu—los va dir—que jo no so mort. Anáu á trobar al jutge, digauli lo que havéu vist y feu que 'm vingan á despenjar.
Corrent y atribulats, los dos pares anaren á trobar al senyor Jutge. Aquest estava dinant y en aquell moment tenia lo ganivet á punt d' obrir un gall rostit. Al sentir las esclamacions dels dos desconhortats pelegrins, llansá una grossa riallada.
—Anéu, anéu, gent de Deu,—digué—tant crech lo que 'm contau, com 'us creuria si 'm diguesseu que aquest gall cantará.
Y encara no havia dit, quan ja 'l gall dret de potas sobre 'l plat va posarse á cantar.
Sorprès lo jutge; deixant lo dinar corregué cap al lloch hont era 'l penjat, y 'l trobá en efecte encara viu y sá com si res li hagués esdevingut.
