bé y tots ells eran dins, qui picant, qui fent morter, qui traginant aygua. Tots lo varen veure entrar, mes tots van fer com si no se n' haguessen adonat.
Sant Francisco aná ficantse endins fins á ser al davant del mes vell que li havia dit. «Be deixéulo y 'us lo guardarém.»
—Bon home,—li diguè—me voldriau fer lo favor de tornarme 'l bé que 'm guardéu?
—Bé! bé! Nosaltres guardavam un bé? Ne sabs res tu, Quico?—va cridar lo vell deixant la feyna y dirigintse á un manobra.
—No 'l so vist pas!—va respondre aquest.
—Si, home,—repeteix lo sant,—vos ne recordaréu si feu memoria. Era quan esmorsavau. Com he trigat tant, potser molt be que vos ne haguéu oblidat. Era un bé blanch; de llana fina y llarga.
—Ah! si, ja 'm recorda; pero travallant me 'n so distret. Potser deu ser per aquí, encara que no l'he vist mes desde llavoras.
Lo sant guayta al un cantò y á l'altre: mes al últim cansat de buscar:
—Bona gent—va dir ab to alegre—vosaltres estéu
