Hi aná y li diguè:
—Que teniu? Que 'us fa mal?
—Res; pero no tinch gana y 'l defalliment me mata:—va respondreli 'l malalt des del llit del dolor.
—Voleu dir—li feu lo pare—que no 'us menjaréu lo que 'us durè?
—Cá! ja fa molt temps que res me crida la gana: lo meu desmenjament es mortal.
—Voleu dir—repetí 'l frare—que si jo 'us duya una pota de porch no vos la menjaríau?
—Pot ser que sí!—esclamá llavors lo malalt tot animantse.
Lo frare ixquè de la casa y se n' aná cap al convent. Tot ananthi troba un remat de porchs que un home 'ls menava. S' hi acosta y lleva la pota á un dels de la ramada. Lo pastor tot ayrat crida des de lluny; mes ell ni se l' escolta. Se 'n torna á la casa de la desconhortada muller, cóu la pota y la du despres al malalt que, tantost la veu, tan menjador se torna que ni 'ls ossos n' hauria deixat.
Mes lo pare Salvador no 'ls hi deixa pas; los arreplega un per un, los fica al sarrò y 's despedeix de aquella bona gent que plora d' alegria.
