buixos a la ploma i de gravats d'Audran, records de temps millors i d'un luxe ja extingit. A dalt de tot hi havia, amb vistes al camp per l'única finestra d'on rebia claror i aire, el dormitori de la Felícia.
Aquesta es llevava a trenc d'alba per no perdre la missa, treballava, sense parar, tot lo sant dia, i, en havent sopat, endreçava la pisa i barrava el portal. A plaça, ningú com ella per regatejar, com tampoc hi havia qui l'aventatgés en netedat i en fer brillar les casseroles. Per més estalviar, menjava a poc a poc i aprofitava els rosegons del seu pa — un pa de dotze lliures, fet a posta per a ella i que li durava vint dies.
Tant a l'hivern com a l'estiu, l'hauríeu vista amb un mocador d'indiana tivat a l'esquena amb una agulla, una còfia que li tapava el cabell, mitges grises, faldilla roja, i, apuntat a son saquet, un davantal-pitrer, com d'infermera d'hospital.
Tenia la cara xuclada i la veu prima. A vint-i-cinc anys n'hi feien ja quaranta. En passant del cinquanta, no marcà ja més edat — i sempre silent, enterca i de moviments pausats, semblava talment un autòmata de fusta.
Com qualsevulla altra, també ella havia tingut amors.
Son pare, mestre de cases, se li morí de desgràcia. Després morí sa mare, ses germanes s'escamparen, un masover la va acollir, i, tan petita
