Tot passant, noto que, ara, han junyit aquells admirables canons dels segle XVI i XVII, a unes lletgíssimes curenyes de ferro fos, que no es pot dir la trista i mesquina impressió que fan. Les antigues curenyes de fusta, enormes, rabassudes i massisses, suportaven dignament aquells bronzes magnífics i monstruosos.
Tot un eixam de nens, negligentment vigilats per llurs mainaderes, cadascuna d'elles garlant amb el respectiu soldat, juga entre les vint-i-quatre grans culebrines portades de Constantina i Alger.
A aquestes grans peces d'artilleria, al menys les hi hem estalviat l'afront de les curenyes d'uniforme. Estan esteses per terra, de banda a banda del portal. El temps matisa el bronze d'un verd clar, exquisit, i amples plaques cisellades d'arabescos acaben d'èmbellír-les. Algunes, les menys boniques — cal confessar-ho — són de fabricació francesa. En llur culata es llegeix : «Francesc Durand, fonedor del rei de França a Alger».
Mentre jo copiava la inscripció, una neneta fresca com una rosa i tota abillada de blanc, s'entretenia en omplir a grapadets de sorra la xemeneia d'un d'aquells grans canons turcs. Un invàlid, ferm dalt de les seves dues cames de fusta i amb el sabre desembeinat, encarregat sens dubte de guardar aquella artilleria, la deixava fer tot somrient.
A l'anar-me'n de l'esplanada cap a les tres, un grupet de gent la travessava. Era un home ves-
Pàgina:Traduccions selectes (1921).djvu/123
Aquesta pàgina ha estat revisada.
