Els soldats han sortit i jo darrera d'ells. Tombant cap a la dreta, pel passadís de Metz, hem trobat no poca gent, molt mudada, que feia el mateix camí. És el passadís que dóna al pati interior on s'escau la porta privada de la Doma.
Arrambades a un angle obac d'aquest pati, hi ha encara tres estàtues de plom, no sé pas d'on retirades, que recordo haver-les vistes ja de noi allí mateix, l'any 1815, llavors que tantes mutilacions van fer-se d'edificis, dinasties i nacions. Aqueixes tres estàtues, d'un estil imperi horrible, fredes com totes les coses al·legòriques, i vulgars com totes les coses mediocres, allí segueixen, plantades sobre l'herba que pul·lula al peu del mur; una d'elles és la que representa la Força, aguantant, amb una cadena, un lleó. Una estàtua posada de peu dret a terra, sense pedestal, sempre desconcerta, igual que la d'un genet sense cavall, que la d'un rei sense soli. Pel soldat no hi ha sinó dues actituds: la de combatent o mort; dues pel monarca: la d'imperant o el sepulcre; per la simple estàtua pedestre, o bé destacant del cel, o estesa a terra. Dreta a peu pla, sempre fa estrany. Oblidant que és de guix o de bronze i que ni el bronze ni el guix poden caminar, sentim temptacions de dir a aquell pobre estaferm de posat aparatós : — Apa! què fas tan encantat? Mou-te ! Deixonda't! Camina, home! ¿No veus que toques a terra? Què et conté? Què te'n priva? —
Quan menys, el pedestal explica la immobili-
Pàgina:Traduccions selectes (1921).djvu/126
Aquesta pàgina ha estat revisada.
