Ell saltà tot seguit a parlar-li de la collita i dels hisendats d'aquell indret, car, havent deixat son pare a Colleville per menar el mas dels Escots, resultava que, ara, eren veïns. — Ah ! — exclamà ella. I ell afegí que el voldrien casar, però que ell no ho faria fins a trobar la que li vingués de gutst. Ella acotà el cap. Llavors ell li preguntà si tenia ganes de casar-se, i ella li respongué, somrient, que es deixés de mofes. — Et juro que no ho és! — I cenyint-li el cos amb el braç esquerre, seguiren caminant apretadets i escurçant el pas. L'oreig era fi, els estels lluïen, l'enorme carreta de fenc brandava davant d'ells, sos quatre cavalls, arrossegant el pas, aixecaven pols i, sense que ningú els ho manés, quan en fou hora, trencaren cap a la dreta. Ell tornà encara a abraçar la noia. Ella s'escabullí obaga endins.
Al cap de vuit dies, ella li havia concedit ja relacions. Festejaven darrera el clos del cortal, sota un arbre solitari. Encara que per l'exemple dels animals no podia ella ésser innocent com una senyoreta, la raó natural i l'instint de l'honor la privaven de caure. Excitat així més i més el desig del xicot, ja sia per a satisfer-lo (o candorosament potser) li proposà el casar-se. Ella encara dubtava, es resistia a creure'l. Ell persistia en sos juraments.
No bastant això, li sortí un dia amb que es moria de por d'haver d'anar al servei, perquè encara que sos pares l'any anterior li havien comprat soldat, perillava d'ésser cridat a files perso-
Pàgina:Traduccions selectes (1921).djvu/13
Aparença
Aquesta pàgina ha estat revisada.