nalment. Aqueixa covardia fou per la Felícia una prova d'estimació que redoblà la seva. S'escapava cada nit cap a la cita, i allí el Teodor la matracava sense parar amb sos temors i amb ses insistències.
Per últim va dir-li que ell, en persona, saltaria a la Prefectura per a esbrinar el què, i que el diumenge següent, d'onze a dotze de la nit, li referiria el que hi hagués.
Arribada l'hora, corregué ella a trobar el seu pretendent. En comptes d'ell, hi trobà un seu amic per a dir-li que, al Teodor, ja no el veuria més, ja que, per escapar-se de servir, s'havia casat amb una vella molt rica, la Sra. Lehoussais, de Toucques.
El trastorn de la Felícia fou immens. S'arrossegà per terra, desfogant-se a crits, clamant a Déu, i, abandonada en aquelles soledats, plorà i gemegà fins que el sol ja era ben alt. De retorn al mas, desdonà ja els seus amos, i al cap d'un mes, passats comptes, enfardà en un mocador totes les seves coses i féu cap a Pont-l'Evèque.
Davant l'hostal, va empendre una senyora amb toca de viuda i que precisament cercava cuinera. Poc en sabria gaire de cuinar, però al veure-la tan obligada i escassa d'exigències, la Sra. Aubain acabà per dir: — Doncs enteses; me la quedo. —
I al cap d'un quart d'hora, la Felicia ja estava instal·lada al costat d'ella.
A la primeria, el to de la casa i el record del senyor, evocat a cada pas, la tenien un xic encon-
Pàgina:Traduccions selectes (1921).djvu/14
Aquesta pàgina ha estat revisada.
