En Navarrete, poeta espanyol, i el comte Arrivabene, exilat italià. Vaig dir-los que Europa anava a perdre un gran cap.
Morí aquella mateixa nit. Tenia cinquanta un anys.
No l'enterraren fins dimecres.
Abans, fou exposat de cos present a la
capella Beaujon, passant-lo per aquella porteta la clau de la qual havia ell preferit als jardins paradisíacs de l'Intendent general.
Giraud, el mateix dia de la mort, va
retratar-lo. Li volien emmotllar la cara, però es va descompondre tan aviat, que en desistiren. Els emmotlladors, al arribar l'endemà al matí, van trobar-li ja el nas tot torçat cap a la galta. Llavors, el ficaren dintre un taüt de roure folrat de plom.
Li celebraren exèquies a Sant Felip del Roule. Durant elles, jo recordava que ma segona filla fou batejada allí mateix i que jo no hi havia tornat a entrar. En els nostres records, la mort i la naixença s'encadenen.
Baroche, ministre de l'Interior, assistí a la cerimònia. A l'església, sèiem de costat i com que, de tant en tant, em dirigia la paraula, un cop va dir-me: — Era un home distingit. — Un
geni — vaig replicar jo.
L'enterrament travessà París, anant pels
boulevards fins al Pare Lachaise. De l'església a
