tades, hi clareja el cel. D'aquí l'aspecte trist de Port-Said. Passades les festes, quan, dirigint-me a Jerusalem, vaig tornar-hi, pel silenci i manca de vida que hi vaig trobar, va semblar-me que el desert començava ja a insinuar-se de nou en aquella aparença tan minsa de ciutat.
Però el dia 17[1], el de la inauguració, Port-Said, exuberant de gent i de banderes, amb l'estrèpit de les canonades i dels visques de la marineria, acoblats en son port tants d'estols marítims d'Europa, tota la ciutat enjoiada de flàmules, d'arcs triomfals i de flors, alegrada per músiques i plena de cafès improvisats, de tendes de campanya i de variats uniformes, oferia un bell i esponerós aspecte de vida. El de sa badia era triomfal. Hi havia allí reunits els estols francesos del Llevant, un d'Itàlia, naus sueques, holandeses, teutones i russes, yatchs de prínceps, vapors egipcians, la flota del Paixà, les fragates espanyoles, l'Aigle amb l'emperadriu Eugènia, el Mamoudeb amb el Kedive, i grans vaixells amb totes les insígnies de la corresponent reialesa, des de la de l'emperador cristianíssim Francesc Josep fins a les del kaid d'Aràbia Abd-el-Kader. Les salves feien eufònic l'aire. Amb tots els vaixells guarnits d'oriflames i de penons, la marineria, arrenglerada dalt les vergues, saludava amb grans visques el triomf. De totes les cobertes venia el ressò de músiques militars, ensems
- ↑ Era el 17 de novembre de 1869.
