ses potetes, embrutava tots els mobles. Malgrat sos esforços per no desmentir son llinatge, fins al punt de descobrir-se sempre que deia «mon pare, que al cel sia», sos mals hàbits el traïen, bevent a desdir i parlant verd. La Felícia, dissimuladament, solia empènyer-lo a fora. — ¿Vol dir que no se li farà tard, senyor marquès? Vaja, a... reveure ! — I tornava a tancar la porta.
A qui l'obria de bon grat era al Sr. Bourais, l'antic procurador. La seva calba, la blancor de sa corbata i del pit de sa camisa, son folgat redingost fosc, sa faisó de prisar arquejant el braç, tot son conjunt en una paraula, li imposaven el respecte que la presència dels homes extraordinaris desperta.
Com que administrava els interessos de la senyora, es passava moltes hores tancat amb ella dintre l'escriptori del senyor, temia sempre comprometre's, parlava amb gran respecte de la magistratura, i se les dava molt de saber llatí.
Per a instruir els nens de manera agradable, els regalà una geografia il·lustrada amb diverses escenes mundials: antropòfags enflocats de plomes al cap, el rapte d'una noia per un gorila, beduïns al desert, la pesca de la balena, etc.
Pol explicà totsi aquests gravats a la Felícia, i aquesta fou tota l'educació literària que ella va rebre. La dels nens fou confiada a Guyot, un pobre home, dependent del municipi, que s'alabava de tenir les mans boniques i que s'afinava el trempa-plomes amb el cuiro de la bota.
Pàgina:Traduccions selectes (1921).djvu/16
Aquesta pàgina ha estat revisada.
