Pàgina:Traduccions selectes (1921).djvu/186

Déu dels Hohenzollerns, insufla la inspiració sublim.
Ha d'ésser, per tant, infal·lible i invencible. Car, del contrari, al primer desastre que li ocasionin la burgesia o la plebs de Berlín, o que tropes estrangeres l'hi infligeixin onsevulla d'Europa, l'Alemanya pensaria tot seguit que la tan vantada aliança amb Déu era ben bé un engany de dèspota trapella.
I llavors, de la Lorena a la Pomerània, ja no hi hauria pas prou pedres per a lapidar el fals Moisès! Guillem II està, doncs, jugant-se materialment el seu destí amb aquells terribles daus de ferro a que al·ludia temps enrera l'avui oblidat Bismarck. Si guanya, a dins i a fora de la frontera podrà tenir altars, com va tenir-los August (i de fet també Tiberi), però si perd... cap a l'exili, cap a l'exili tradicional d'Anglaterra, aquella expatriació humiliant amb què ell amenaça ara tan durament als qui posin en dubte la seva infal·libilitat.
¿Però, és que, per ventura, no espurneja ja una mica aqueix desastre? Dies enrera, el gran emperador fou xiulat pels carrers de Berlín. Les masses desconfien de Guillem i de son Déu. I (senyal terrible) els pensadors i els filòsofs, que han estat de sempre, pel contingent intel·lectual d'Alemanya, els més ferms puntals del despotisme militar dels Hohenzollerns, comencen també a rondinar del tron, i, tot fent-se enrera, tiren per uns viaranys que emmenen cap al poble i cap