Pàgina:Traduccions selectes (1921).djvu/187

aquella justícia social que ja amoïna prou a l'emperador per la consciència exacta que en té. ¿On són ja aquells temps en què Hegel considerava l'autocràcia prussiana com una part gairebé integrant de la seva filosofia i de l'ordre de l'Univers? ¿On els entusiasmes de Herbart per l'«Estat concentrat en el Sobirà»? ¿On, aquells alts enteniments dedicats a predicar ex-càtedra que la summa sapiciencia de Prússia era en el «Déu salvi al Rei»? ¿On, aquells laudes al dret diví dels Hohenzollerns, cantats per Strauss, per Mommsen, per Von Sybel? Tot ha passat! La metafísica gruny descontenta. Dels dos grans puntals de la monarquia prussiana, el filòsof i el soldat, sols li queda a Guillem II el soldat — i el tron, amb el doble pes d'un emperador i de son Déu, penja ja d'un costat, caient potser a l'abís.
¿Conseguirà el filòsof persuadir el soldat a treure's del damunt el pes sota el qual gemega i àdhuc perd sang, si són certes les acusacions del príncep Jordi de Saxònia? El soldat surt del poble i sap llegir. I si és veritat, com tota l'Alemanya assegura, que qui va vèncer a Sadowa i a Sedan fou el mestre d'escola, ¿no pot donar-se el cas de que demà, sigui també ell qui, amb el seu nou llibre i sa fèrula nova, venci a Berlín?
M. Renan té, doncs, molta raó: en el moment actual d'aquest segle, no hi ha pas res que ofereixi un atractiu tan gran com el poder assistir a la solució final de Guillem II. D'aquí uns anys, i Déu vulla que siguin llargs i lents, podrà veu-