Pàgina:Traduccions selectes (1921).djvu/33

donar a la Felícia una lletra de son cunyat. Però com que ni l'una ni l'altre sabien de llegir, ella va recórrer a la senyora.
Aquesta, que estava comptant les minves de la mitja, suspengué la feina, desclogué la missiva, i extremint-se, amb veu entelada i trista, va dir:
— Duu una mala nova. El nebot de vostè... —
Era mort. No li deien com.
La Felícia es desplomà sobre una cadira, amb el cap aclatat a la paret i se li van cloure les parpelles totes enceses de sobte. I amb el cap jup, els braços penjant i l'esguard fit, es quedà repetint a intervals:
— Pobre xicot! El meu bordegàs, pobret! —
En Liebard la contemplava gemegant, la senyora Aubain tota tremolosa. Per fi li aconsellà que anés a Trouville a veure sa germana; però la Felícia, rodant el cap, significà que no en tenia ganes.
Hi hagué un silenci. El bon Liebard cregué oportú retirar-se.
Llavors, ella digué:
— A ells tant se'ls en dóna! —
Tornà a ajupir el cap, i maquinalment, de tant en tant, pessigava les agulles de la mitja abandonada damunt la taula.
Poc després, veient travessar pel carrer unes dones amb un baiart ple de roba regalimant, li vingué al magí la que ella, el dia abans, havia bu-