ment a l'estreb, quedant-s'hi aferrada a la barana, però acudint-se-li de sobte «que havia deixat oberta la porta del pati, per on podrien entrar lladres», desistí de seguir.
L'endemà, ja a punta de dia, se'n va anar a casa el doctor. Aquest havia tornat, però ja era fora altre cop. Llavors ella es plantà a la porta de l'hostal per si algú li duia noves. Per fi, ja cap al tard, pogué pendre la diligència de Lisieux.
El convent era dalt d'un carreró costerut. Tot pujant oí unes batallades fúnebres. — Deuen ésser per algú altri — pensà; però trucà amb nerviositat.
Fins al cap de llarga estona no sentí venir algú, s'entrebadà la porta i aparegué una monja que, amb veu condolida va dir-li: — Ara ha acabat de finar. — Tot ensems, la campana de Sant Lleonard tornava sanglotejar.
La Felícia arribà al segon pis.
Des del llindar de la porta albirà la Virgínia, erta, cara en l'aire, les mans plegades, la boca oberta i el cap caient enrera sota una creu negra decantada endavant, entre les immòbils cortines menys pàl·lides que son rostre. La Sra. Aubain, postrada als peus d'aquell llit, que encloïa entre sos braços, s'extremia amb sanglots mortals. La superiora romania a sa dreta, palplantada. Damunt la calaixera groguejaven els flams de tres ciris i la boira entelava els vidres de la finestra. Per fi, les monges s'emportaren la Sra. Aubain.
En tota aquella nit i la següent, la Felícia no
Pàgina:Traduccions selectes (1921).djvu/36
Aquesta pàgina ha estat revisada.
