Aquell mateix jorn, quina sorpresa per a ella! A l'anar a asseure's a taula, comparegué el negre de la Sra. de Larsonière portant-les-hi el lloro amb sa gàbia, la perxa, la cadeneta i el candau. Una esquela de la baronessa innovava a la Sra. Aubain que, havent son marit ascendit a prefecte, havien de marxar aquella mateixa nit, i li pregava se servís acceptar aquella au com a record i en testimoni de sos respectes.
Ja feia - molt de temps que la Felícia no se'l treia del magí perquè provenia d'Amèrica. Aquest lloro li recordava el Víctor, i per això tot sovint preguntava de la bestiola al negre. Un cop, fins li havia dit: — Que contenta estaria la meva senyora si el pogués haver! —
El negre ho havia repetit a sa mestressa, i aquesta, no podent-se'l emportar, ara se'n desfeia així.
Li deien Lulú. Tenia el cos verd, l'extrem de les ales vermell, el cap blau, i el coll daurat.
Però la Sra. Aubain, no sabent comportar-li l'enutjosa mania de rosegar contínuament la perxa, arrencar-se plomes, escampar la brutícia i vessar l'aigua de son abeurador, el cedí de bon grat a la Felícia.
Aquesta es dedicà a ensenyar-lo i ell aviat va apendre de dir : «Maco, maco! Servidor! Bon dia, Maria!» El tenia a prop del reixat, i el pú-
