vellesa, se la entreveia aclatada dintre l'alta cavitat del desplomat tarter, com procurant-se sopluig contra el continu flagell de les ponentades, de les brufolades gèlides, dels grops equinoccials i de les persistents pluges d'hivern.
Cansat de la soledat en què vivia, així que feia un xic de bo, l'home s'asseia al peu del reixat. Una barba blanquinosa i curta resseguia el contorn de son rostre torrat i com esculpit a cops d'aixa en escorça de pi mort.
Duia anelles a les orelles i es tenia molt tes. Se'l veia gastat, sí, gastat fins al moll de l'os, però només per l'estrall del temps, no pel que de sí fan tants d'altres. Endevinar-li l'edat era impossible.
Ni pels pocs passejants, ni pels obrers que venint del treball cap al tard se'n tornaven a Brest, ell aixecava el cap. Únicament quan passava un coll-blau, un vaixeller, mostrava interès; sortia al llindar i no perdia d'obir aquella figura esprimatxada i gronxadissa que, allunyant-se, es destacava solitària de l'horitzó gris de la mar.
Tant pel cantó de Brest com pel de Portzic, el camí pujava fins que, de sobte, pareixia trencat en sec sobre l'emboirada buidor de la badia i del cel; els vianants hi brollaven per un cap i es fonien per l'altre com estimbant-s'hi. Tots aquells ròdols eren un devassall de còdols, brucs, i arços; i fins als portals mateixos de la ciutat, un hom començava a sentir aquell no sé què d'aspror i de melangia peculiar de la Bretanya.
Pàgina:Traduccions selectes (1921).djvu/62
Aquesta pàgina ha estat validada.
