Si feia bo, a l'estiu, treia al jardí un llorito del Gabó, gris i cua-roig, amb la seva perxa de fusta de les illes, on tenia per menjadores dues meitats de coco. Per aquest vetust ocell, tan taciturn i ensopit dalt de sa perxa, no es perdonava l'home ni el més petit oblit. Quan per sort feia un xic de calor semblava que l'un i l'altre es rebifaven. El lloro, sens per això moure's mica, garlejava, repetint en veu de ventríloc els renecs sentits a bord. Son amo, com si es trobés en regions tropicals, posava l'aigua a refrescar en un pitxell d'Aden, s'endossava un sac de nankin fet a la xinesca i es ventava amb un pay-pay.
Quan tenia les finestres obertes, es veia, per entre el brancam d'una verònica arborescent, un tros d'aquell interior solitari, tan net i ben endreçat com tenir-lo podria la millor dona de sa casa; havia embellit la xemeneia amb dos tibors, dos ninots xinesos, grans cargols marins i altres garambaines exòtiques. Allà pels juny i juliol, l'esmortuït raig de sol que, filtrant-se oblíquament i com d'amagat, s'hi atansava, pareixia retirar-se'n amb recança. I seguidament, després de la poca esplendor d'uns estius tan curts, tornaven les boires fosques a embolcallar-ho i entenebrir-ho tot durant mesos i mesos.
Els qui de temps ha vivien per aquells volts, recordaven haver vist arribar el vell deu anys enrera. Bé que amb l'esguard més viu i el pèl menys blanc, evidentment ja feia aigües. S'havia estatjat sol, i endegat tot amb acurada
Pàgina:Traduccions selectes (1921).djvu/63
Aparença
Aquesta pàgina ha estat validada.