badia fent aquell mateix ofici tan sanitós i dur, els contemplava bona estona, i l'espectacle li suggeria remembrances agredolces — encara que, de tan febles i remotes, ja amb prou feines li prenien forma.
Es recordava d'haver tingut embolics.
Era quan els ulls li llampejaven per entre la negror de ses pestanyes llançant de dreta a esquerra flames de joventut i de força avassalladora.
Llavors, era esperat, suplicat, adorat de genollons. Havia arrencat sospirs espasmòdics amb besades de sos llavis — ara, l'escorbut i les humitats de la mar els hi havien rosegat; les dents de nítida blancor amb tant d'afany petonejades, li eren devingut com d'ivori groc i esclarides a banda i banda del call corbat que les pipes de terrissa li havien obert al mig.
Dones!... dones bronzejades, dones negres, dones blanques i rosses... Encara, de tant en tant, la memòria li recordava la cara d'una, frases meloses d'una altra, i la finor de sa pell; imatges espectrals que se li presentaven lentament i ja molt esborrades per l'excessiva distància del prisma reflector.
L'amor: aquelles mirades goludes, que se us xuclen; els llavis que s'avancen delirosos d'ésser besats; l'encís que eternament empeny les criatures a cercar-se i unir-se... tot acabat, tot mort,
