Quasi a rel d'haver-la soterrada, es veié ell obligat a entornar-se'n, a allunyar-se encara per anys, de la terra bretona, on ella acabava a penes d'adormir-se sota sa creu grisenca.
Llavors ell devingué un d'aquells homes durs, que roden per mar sense cap aspiració ni desig de tornar enlloc. Ses ordres i son cop de xiulet havien pres un to estrany, sec i tètric. Nit i dia tenia la dèria de les veles i les cordes, empenyent bruscament els seus gabiers sense mai aplaudir-los-hi ni la cosa més ben feta. A les nits, ja no capussava; vetllava constantment sense defallir.
Un cop, des de Hong-Kong, trameté un bon picotí a la dona que li havia tingut la noia, a fi de que comprés a perpetuïtat el trosset de terra bretona on ell l'havia deixada i el fes cobrir amb una lauda de marbre. En lletra a part, li donava per això una pila d'instrucions, llargament rumiades en ses vetlles de guàrdia.
Però, quan pogué ell tornar a Brest, aquella dona era una pobra lera que ni es recordava d'haver rebut res: havent-se dat a la beguda, s'ho havia gastat tot per les tavernes, amb amics. ¡I ell que, durant cinc anys de viatges i de córrer perills sota el gran sol devorador, no havia tingut altra idea fixa, tant en ses hores de guàrdia, com en ses nits d'insomni, que la de conservar invio-
