lable la tomba d'aquella seva filla, ensebolida allà lluny, sota el cel boirós de la Bretanya!
Tot seguit va córrer allí; la terra estava remoguda de fresc i hi havien plantat una creu nova amb el nom d'un vell desconegut. Pels graons de l'ossera, entre altres deplorables vestigis de pitxers i flors, hi va veure el darrer present per ell dedicat a sa filla; una corona de perles amb una inscripció al mig i un pensament.
Ja no hi havia remei; l'havien barrejada amb els altres...
I, fent-se fosc, se'n tornà, desolat, del cementiri.
Després d'això, anys, encara, més anys! Ses campanyes, ses fatigues, ses nits de guàrdia, de tristesa o de platxeria, havien seguit acumulant-se les unes damunt les altres per tots els climes del món. Havia tingut una insolació al Gabon, la febre groga al Senegal, la disenteria a Cotxinxina, varades i naufragis, ferides, trencs i tercianes.
Un almirall — que encara ressorgia sovint entre sos antics records — l'havia distingit, despertant-se-li, llavors, l'ambició.
En una expedició a l'Àfrica, l'havien condecorat per haver rebut voluntàriament una bala al pit, llançant-se, amb abnegació sublim, davant d'un oficial, per a cobrir-li el cos.
