Pàgina:Traduccions selectes (1921).djvu/77

Últimament li havien dat el grau de contramestre de càrrec, graduació honorífica i molt ben retribuïda, la més alta a què pot aspirar un vaixeller.
Emperò aqueixa graduació, ¡si n'hi havia cosint d'anys de suors, de vigilància, d'energia de pulmons i de muscles i de bufecs al xiulet de plata!...
Però encara encara, les dones no el rebutjaven. Encara es conservava tes i graciosot. Amb el temps, havia recobrat l'alegria atractívola de sa joventut; de mica en mica, se li havia anat infiltrant l'humor peculiar dels grans rodamons als quals l'habitud d'afrontar situacions difícils els manté sempre serens; res el desconcertava mai; tot ho acabava amb algun breu acudit dels seus en què tothora hi solien relluir, inesperadament, imatges pintoresques de coses marítimes.
Mes enc que les dones no el rebutgessin encara, era ja una carraca, com diu la gent de marina, tant dels vells nauxers com dels vaixells vells. Consumció sorda, profunda, que res pot deturar. Tots els vents i tots els sols se'ls han xuclat sense que ells se n'adonessin, i, al millor dia, fallen. Llavors tot se paga: l'excés de treball muscular, que tant forts els hi havia fet els braços; el constant canvi de climes; la disbauxa de saba i de vida; les alternatives de servei penós i de tongades de voluptat en què donen cor i sang a la primera qualsevulla d'un bordell. I les llargues nits de guàrdia en boirada negra o pluja, i les hores