sé ahont te caben.» «No t'amohinis; aquexa pasta fa com los canons de les ulleres de llarga vista: s'arronsan ficantse l'un dintre del altre. Per axò se n'han endut la sopera que tot just semblava que n'haguessem tocat.» Dono totseguit lo segon xiulet de preparen y a la carrera, y portan la carn d'olla recompartida en tres plates grans, si fa ò no fa com lo rotllo d'un tortell de duro cada una. La de verdura feya molt goig. Los sigrons semblavan pintats de groch reyal, ab la circunstancia, que de tan grossos qualsevol haguera dit si eran patates novelles. Prou los castellanets, que fan tant boato y fatxenda ab los seus, quedarían avergonyits si tastessin los qu'ixen a casa per Nadal, y certs empleats de l'Andalusía prou vindrían més famolenchs d'allí baix per atipàrsen y aborrir lo seu gaspatxo, que fora com aborrir l'estracte de la miseria.
De les altres plates no cal parlarne per alabarles; semblavan ramilletes de pastissería. La dòna que'ns fa les feynes es la que les endaga cad'any y s'hi lluheix. L'he cridada a taula. «María, n'heu fet massa; vos hi fa-
Pàgina:Ultims quadros. Llibre pòstum (1906).djvu/118
Aquesta pàgina ha estat revisada.
