cap perill a manifestarles, cadascú dexava en banda l'habitual prudencia qu'imposava'l gen iteyós del senyor Janet y's rescabalava glosant alegrement les seves patranyes.
Per fi, comparagué; la rebuda que li feren va ser tan galana y expressiva, que no abastava a tornar saludos, cortesíes y barretades per tots indrets. Tothom s'enretirava pera ferli lloch a la taula planyentse al mateix temps del seu retart. Una vegada hagué distribuhit equitativament ab rialletes y mirades plahenteres lo goig que li donava tanta cordialitat, adelantà, com introyt obsequiós, la primera mentida a la concurrencia.
—M'axeco de taula,—va dírloshi. — Tres hores seguides menjant sense destorbarme per rès. A les dotze en punt m'hi assentava. Vègin quànts quarts son de quatre... Donchs la meytat del temps l'he passat menjant los macarrons. «¿Encara no'n tens prou?» m'ha dit la senyora. «No
