torze duros tot plegat!» «Sí, no es nada, no vale la pena.» Y jo, més apesarada qu'ella, tot eran lamentos y sospirs...
— Que's deu haver pensat qu'eras tu, y no ella, la qu'havía perdut el portamonedes.
— De tal manera. També havía de anar a pagar dos mesos de suscripció al Patronato. Cinch duros. «Però axò, com es una caritat mensual, ja vindràn a Sarrià a cobrarlos,» ha dit. Jo, més afligida quan pensava ab los catorze duros y cop dirli: «¡Axò es prop d'una unsa!»
—A poch a poch; si tantes vegades li has retret, ja puja més de cinquanta sis duros.
—Ha mirat el rellotge y diu: «Me'n vaig, que son vora les dotze, y el chico esperarà.» Jo, rès; un afligiment que no'm podía treure del cap els catorze duros. «No sé si trobaré unes amigues del carrer de Ronda que'm dexaràn per pagar lo satí... Si les trobo, be; però si nó ¡quín paper més ridícol!...» Jo no'm sabía treure les paraules de la boca.
— Està clar; ¡com que la tenías plena de duros! Era com una guard-
Pàgina:Ultims quadros. Llibre pòstum (1906).djvu/145
Aquesta pàgina ha estat revisada.
