diola que, si no's trenca, no ixen. ¿Ja has vist qu'era rellotge lo qu'ha tret? no fos un as d'oro retallat?
— Ens hem despedit.
— Ab un ambo de petons a cada galta... ¿eh?
— Sí. «Y es el cas que no tinch cèntims pel carril ni pel tramvía;» ha dit tot anantsen.
—¿Per què no li donavas deu cèntims per anar a la estació?
— Nó, ¡que van de primera!
— Míra, jo me n'he retirat perque la he temuda. Veyàm, he dit, si axò acabarà com al carrer de la Palla, sortint de Sant Felip Neri, ab un: «¡Válgame Dios! ¡Noble y Piadoso Caballero! Por las llagas benditas de Nuestro Señor Jesucristo y por las Angustias de la Santísima Virgen! Una limosnita...» Vaja, tòcala, muller. Ets més espavilada que jo. Noya, Marieta, vés a comprar una Sara Bernat. La mestressa l'ha guanyada. Ara tu haurías de posar un parte als Hernàndez, qu'envíin fondos a donya Conxa per entornàrsen a Sarrià.
Pàgina:Ultims quadros. Llibre pòstum (1906).djvu/146
Aquesta pàgina ha estat revisada.
