Pàgina:Ultims quadros. Llibre pòstum (1906).djvu/153

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


gar bons puestos se migrava, cansats d'esperar, y ja feyan les maletes y posavan agulles als farcells per anar a dormir a Horta, y adeu tragedia del Amo criado...
 La bufa que feya de Reyna de la Soletat, me buscava per tot arreu. «¿Ahont es en Pantiquillo?» Nó: «¿adonde està Pantico?» va dir. Tothom arronsava les espatlles volent dir, no'l conexem. «En Pantiquillo de la Dressera ¡correr, buscarlo; que me lo traigan deseguida, ansia, brillo, que lo traigan...» Jo m'estava donant grà als cavalls!
 M'hi presentan: «ese es Pantiquillo.» Encara no'm veu ja desplega'l manto real de seda esmaltada, que entre arrugues y canalons hi havía una pessa de tela; m'allarga la mà, ab lo bras nu, fi y rodó com un balustre de marfil; me la estreny ab afició, m'hi dexa en lo palmell quatre duros en plata, y'm diu aquexes paraules sagrades:
Pega pipada al cigarro, treu gran fumerada per boca y nas, escup, y segueix dihent.
«Pantico, usted ha sido el héroe de la temporada. Sin usted no hay tragedia en el Laberiento.» Li faig cor-