tra.» «No entiendo; pero ¿quién es?» «Aquella prenda de mérito.» «Hombre, no recuerdo...» «Usía me dispensará, pero Usía me lo había alabado; también cuando lo sacaba fuera de la ventana que da al jardín y la señora marquesa paseando le oía, se uedaba parada y no se cansaba de escucharlo. Era como una orquesta en disminución, aquel canario!» No'm tornà resposta, girà espatlles, y tot pensatiu se'n anà fent córrer ab lo bastó a una banda y un'altra les fulles que trobava pel camí. Conech qu'aquell trago'l va afectar. No sé si van dinar los senyorets. La senyora marquesta l'endemà encara tenía'ls ulls embotornats...
Li deya canari tothom, per incert, per costum...
Per mi, era una perfecció ab vida. Era... com una flor que cantava... que'm cantava alegríes!
Pàgina:Ultims quadros. Llibre pòstum (1906).djvu/178
Aquesta pàgina ha estat revisada.
