Pàgina:Ultims quadros. Llibre pòstum (1906).djvu/185

 — A mi no'm varen dur may rès los reys quan era criatura, ni ganes. Los desgraciats no'ls hi sentim grat.
 — Per lo teu geni.
 — A casa no'ns hi criavan, los nostres pares, ab tants cumpliments y moxaynes.
 — No retreguis als pares; prou feyna tenían per donar pà a tantes boques.
 — Per axò mateix..... Tu, bordegàs, vésli dihent a ton pare lo que't portaràn los reys; pregúntali si ho sab que's tenen de pagar dues quartes d'oli; que tenim lo forner a Manlleu, y que no fían a ca'l apotecari. Tóranli a preguntar, que potser no ho sab.
 — Noy, dígas als Reys qu'al mateix temps portin un axamorador per la tía, que li estovarà'l geni.
 — Míra, poca solta...
 —¿Pare, que crido als reys?
 — Sí, que't portin joguines per tu; déxaho de banda lo de la tía, que no li escauen regalos, segons informes...—
 Y'l noy desde'l balcó feya sonar lo corn, cridant als reys qu'ell sabía qu'eran a les costes de Garraf.