Pàgina:Ultims quadros. Llibre pòstum (1906).djvu/188

dels seus fills?... Però, l'Antonia està malalta, y aquestos tenen salut aquí y a casa seva.»
 Repassà'ls diners que portava a la butxaca y's quedà trist.
 «Ja ho he dit; faré un va-hi-tot. Com los demés, com los que son ditxosos. ¿Quína culpa hi té'l meu nano? Pobret, tan maco es ell, tan estimat, y de tan bona nissaga com lo del primer noble de la nació. Y'l vull tenir content, com si fos l'hereu de ca'n Parladé. ¿Què vol dir ser pobre? ¿Que's pensa algú que no tenim sanch al ull, los que tanquem just y treballem per endeutarnos?»
 — Mestre, — exclamà tot decidit, — ¿quant val aqueix fusell y aqueix ros de comandant?
 — Sis pessetes.
 — Un duro, y no gastèm conversa vagativa.
 — Mirèu, aquest altre; prenèulo y vos ho donaré tot per dotze rals.
 —¿Què té? ¿Ja peta aquest fusell?...
 — Devegades; es un xich tarat.
 — Y un de bo, ¿Quant costa?
 — Ja vos ho dich: sis pessetes. Prenèu aquest, que per axò fara'l mateix efecte.