— No t'amohinis; seràn medicines; encara que valguin tres pessetes cada xicra, en havent sopat, m'hi arribaré a cercarles. —
Eran més de les dotze de la nit. Los voltants de la iglesia del Pi comensavan a aclarirse de gent. Los firayres desendressavan les parades per plegar. Tothom anava provehit: treballadors, menestrals, fins senyors. Tots portavan acopio de joguines. Tots estavan contents; la ditxa'ls hi saltava dels ulls contemplant los fòtils joganers y s'avansavan part de l'alegría que donarían a la canalla l'endemà, quan al obrir los balcons, se trobarían ab aquells tresors venturosos que portan les úniques felicitats positives y certes per lo senzilles y enternidores.
«No sé què fer, — deya en Francisco, parlant per ell.—¿Lo meu noy tindrà que ser menos que'ls altres? ¿y jo, que so de casta inferior a la de tots aquexos treballadors que poden gastarse un duro pel recreyo
