Pàgina:Ultims quadros. Llibre pòstum (1906).djvu/208

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

dels desenganys: y a mi'l vent no'm pot costipar, ni les humitats ferme rès, com si fos de suro; ni'm puch quexar si sufrexo, ni calmarme si'm despaciento, perque ja'ls tinch; havía de fer d'en Manelet un ase de tots quatre quartos, un liró que no més hagués sapigut donar greix a la gent cada cop qu'hagués fet alguna etzegallada, y llavors jo sí que haguera obrat al gust de tothom, y quan una pena m'haguera abatut haurían vingut ab la matexa falsetat a dirme: «¿Què hi farà? tothom té de dur la seva creu en aqueix món; ja se sab: tot son penes, què vol ferhi?»
 Míra, noy,—continuava dihentme lo vellet:—tu encara ets molt jove, y pel discurs natural del temps, viuràs més que jo, y veuràs lo que jo no podré veure, com jo he vist lo que tu no has lograt; pènsahi ab lo vellet del Passeig de Gracia. No't refíes de ningú; estíma a tothom, per axò; mes a la gent no te l'escoltes gayre quan te vulla dirigir pel camí de la fortuna y de la felicitat. Un bon cor es lo més gran que's pot trobar; y riquesa, un treball honrat es el que més segur t'hi durà... Quan jo era