seques, cauen com filasses embullades; la maría-lluisa ha perdut ses fulles y ses olors; lo marduix no més té tronchs.
La cadernera canta y canta tot lo día, ab son capet al ayre... cercant llum, sobre del saltador, del que no gosa moures per no topar. En sos ullets, abans lluhents com agulles de picar, hi té dues butllofes que li matan la llum y no la matan a ella tan desditxada... y canta, canta tot lo día, com si volgués enternir la claror que li han robat, pera que torne a enjoyar sos ulls.
La familia no ix al balconet en ses hores de descans. Als dematins no se senten aquelles peregrines cansonetes que combinavan la noya y l'aucellet. Lo pare arriba a mitx día a casa, y ab cara saturna, dina, calla y se'n va sens exir al balconet. Sembla que vulgui fugir d'aquella casa ahont tanta pau y alegría s'hi gosava... La noya, en alsantse de taula, se'n torna al seu treball, y la mare
