Pàgina:Ultims quadros. Llibre pòstum (1906).djvu/236

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

cuentas y verá como me viene, no digamos gratis, pero cuasi nada.
 — Hombre, no concluyo de comprender á ustet bien. Ustet dice?...
 — Càlle ustet, hombre, qué disparate; en Barcelona hubiera salido al doble de lo que sale.
 — ¡Pero, canario! ¡Si ustet no me ha dicho por cuanto lo ha mercado!...
 — Ay, sí; tiene ustet razón, disimúle que estaba con la cabeza en otra parte. — Y acostàntseli a cau d'orella, ab molt misteri li diu alguna cosa, y de sobte's retira esclatant una gran rialla, aguardant, ab ulls esverats com volguentlo ajudar a admirarse, aguardant, dich, quína resposta li podría dar l'americano.
 — ¡Cáspita, hombre! me deja ustet así!... — Y apretava fort los llavis, significant qu'allí no hi havía pas per cap paraula, ensorrant lo coll en les espatlles, obertes les mans com un, dich, com dos vanos, volent dir: — Si ni sé què respòndret!... —
 Lo senyor Antonet lo rellevà de aquella posició estrambòtica, per que ja comprenía que n'hi havía per