Pàgina:Ultims quadros. Llibre pòstum (1906).djvu/237

quedarse parat de debò, y tot donantli copets a l'espatlla li diu:—Lo vé ustet, hombre, lo vé ustet.
 — Lo dicho, yo pongo doble contra sencillo que si otro me lo dijera... —
 Però, bah! dexèmho córrer y parlèm en català, que ni jo m'entendría, ni vostès entendrían lo que vull dir y al últim no sabrían qui es que fa'l ximple aquí, si son ells dos ò si so jo.
 Lo concert ja ha comensat, que mentres ens havem distret ab aquella conversa, una senyoreta ha estat tocant al piano un capritxo d'un mestre extranger de nom entravessat qu'escuso escriure per que la llengua s'ha d'escarrassar massa per pronunciarlo, y fèm atenció, qu'ara van a cantar una senyoreta ab un jove que porta lentes. Uns acorts, y un cop de cap del mestre es la senyal; per primer entuvi ell ja's queda endarrera. La senyoreta se'l mira tot cantant, li dona ànim y li fa arreplegar al vol l'acabament de la frase qu'ella li dirigeix, del modo que la canalla arreplegan ab la boca un grà de rahim, y un poch refet