Pàgina:Ultims quadros. Llibre pòstum (1906).djvu/259

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

pell de la cara y que feya, ademés, malsavaranys y cremors als qui s'abandonavan refiats a contemplar los encisos de sa boniquesa. Dos galans la pretenían, tots dos valents, tots dos enamorats, y, per enamorats, més valents encara.
 Un gosset d'aygües de rassa forastera va ser causa y ocasió del conflicte.
 Era una bestioleta de mèrit. Son còs era un adorno de banda a banda; l'envoltavan blanques llanes com estalactites flonges. De tan bufó no tenia hetxura; semblava un manguito, si no hagués estat per la cúa, caragolada ab graciosa voluta com un bolado torsat, que li restablía la naturalesa y ningú s'hi errava.
 Contrapunts del ofici sobre si s'havían d'igualar les llanes ò si calía resarlo de mitx cos enllà, van fer nàxer la discordia. Los dos rivals porfiavan y l'animalet ne patía, que ab la fogositat de la disputa l'estiravan pels extrems, y'ls seus crits adolorits demostravan que li mancava pell per crexensa tan sobtada. Esmeralda's decantà a favor del estimat, y no'n rebé cap consol lo gra-