al establiment dels quatre cantons del Call. Aquella ceremonia dels cotxeros, entonats, rumbosos, gastadors de la plata y de cinquenes que se'n pert la cría y la mena; lo poderíu dels cavalls que pernejan frissosos, que's menjarían lo vent y li pendrían ventaja si'ls afluxessin les brides; tanta música animadora qu'ompla'l cor de goig y vessa pels ulls amarats d'alegría; tanta fragancia de violes, tanta colorayna escampada; lo despejo del cel, la hermosura de sol y aquell gentiu content, animat, vestit de les festes; aquelles cares morenes; aquells ambos d'ulls negres, essencia de garbons, cremadors com pedra infernal, y'ls serafins rossos disfressats de damiseles a la moda qu'omplen y atapahexen carrers, plasses y rambles, tothom ab lo cap alsat; bones mosses y les qu'ho han sigut; serafins, criatures, currutacos del mostatxo caragolat; tots ab la vista bellugadissa d'assí y de allí contemplant la galanor, y'l dexo, y'l poder dels cotxeros en lo día benehit y sagrat de la festa del nostre Sant.
— Perico, toquèula, aqueix es lo fet de la veritat. So cotxero, he sigut
Pàgina:Ultims quadros. Llibre pòstum (1906).djvu/36
Aquesta pàgina ha estat revisada.
