Pàgina:Ultims quadros. Llibre pòstum (1906).djvu/53

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

y desditxa sense reparo. Abans era la pau, lo benestar y l'axarop que m'endolcía fins l'ayre que respirava per viure. Es massa guapa; y'ls meus ulls no abastan per mirarla, ni poden engolir tanta hermosura. Quín afany, cada cop que la contemplo, trobarli un'altra ventatja que no me'n havía adonat lo darrer cop que l'havía vista! y quín modo de ferme errar los comptes y no sapiguer quàntes son les seves boniqueses! Estenèu la vista per los jardins del cel; guaytèu, un per un, aquells serafins voladors ab cares perfectes de miniatura, y lo més esculllit, lo més resplandorós de guapesa, aquell s'assembla y's retira, com dues gotes d'aygua, a la morena que'm té malmesa y apitjorada la salut. Aquell serà tan hermós com la Colometa que jo estimo.
 Ara ja m'ha exit lo seu nom de la boca; quína dolsor m'hi ha dexat de primavera y de maduxes! Ja sabeu qui es la delinqüenta. Vos qu'aguanteu caygudes perilloses, desgracies y mals punts, a Vos m'encomano y me descanso, Sant Antonet estimat: ò'm caso per obra vostra ab la Coloma, ò quedo ab aquesta angunia