Pàgina:Ultims quadros. Llibre pòstum (1906).djvu/78

morístich,—¿ja sab vostè qu'un monòlech es tan costós d'escriure com de representar?
 — Axò ray! ja me'n sortiré jo: tinch recursos, domino al públich! Vostè escríguimel. Encar no ixo a la escena, ja riu tothom.
 — Però, veu? jo no més escrich coses tristes.
 — Pot ser axò qu'està fent...
 — Sí, senyor: contesto una carta d'un jugador d'esgrima que'm demana dos ò tres duros y jo li paro'l cop de sabre com puch, però m'hi enternexo massa, que tinch tristesa per díes, y li envío quatre pessetes perque la operació no siga tan dolorosa...
 — No hi fa rès...
 — Home, moltes gracies.
 — Dispènsi: vull dir que si me la escriu del gènero trist, també m'hi lluhiré.
 — Però si tothom riu encara no surt a les taules!...
 — Sí, senyor. Per axò li demanava que'l fes de broma, ben xistoset; rès, quatre nyinyeríes que fessin riure... Ja li dich, al públich lo tinch aquí. —