Va extendre la mà plana y la tancà tot seguit y'l públich quedà com reclòs, dominat, entre aquells dits vigorosos.
Jo no sabía de quin modo desferme d'aquell importú, perque veya clar com l'aygua que si li prometía el monòlech, després tampoch li faría. Y era més formal desenganyarlo.
— ¿Vol que li siga franch? No tinch temps per escriure y, ademés, per un monòlech no sabría trobar assunto. Es tan fàcil fer adormir al públich...
— Ja li donarà un servidor l'assunto.
— Fàssi'l favor, donchs; li torno desseguida.
—Cà! no, senyor! Vostè hi posarà els xistes; la idea, axò ray! No fa poch temps que'n tinch dos ò tres de pensats, sinó que, certes coses no sé com dirles: faría riure molt.
— Alto aquí! li he dit que no vull anar de plaga. A la meva edat ja no hi escauen certes francesilles: la joventut fa gracia, agrada, atrau; y les boniqueses, les agudeses li surten fresques, alegres y mouen l'alegría
Pàgina:Ultims quadros. Llibre pòstum (1906).djvu/79
Aquesta pàgina ha estat revisada.
