sense esfors ni dificultat. Ab axò, dónguim un assunto serio, malencòlich, qu'ab aquestes calors y del modo que marxan les Espanyes un no més imagina debilitats, lassituts, desmembraments y tristeses tebies.
— Sí, senyor. Jo'n tinch un de pensat que faría molt efecte: la gent hi riuría molt.
— Pènsin un altre en que no riguin tant.
— Podría explicarnhi un que'n tinch de barrinat, que'l títol també es molt bonich.
— Veyàm, díguil.
— Lo sombrero de glassa.
— ¿Que vol dir de dol ò es glassa de guarnir carrers?
— Nó, senyor, nó. Es trist; un jove que se li mor la promesa y ell té la constancia d'anar cada día a visitar lo ninxo y li diu coses enternidores.
— Ja sé: es aquell romanso: Leandro y el Sepulturero.
— ¡Cà, si jo me l'he empescat!
— Però ja l'havían guanyat per mà més de quaranta anys endarrera.
Pàgina:Ultims quadros. Llibre pòstum (1906).djvu/80
Aquesta pàgina ha estat revisada.
