tractá un empresari italiá. Me donava 20 pesos or per funció. Als cinc dies se calá foc al teatre y'ls pobres micos y lloros tingueren la mateixa fi que 'ls galls d'indi per Nadal.
Pobres bestioles¡ L'única que's salvá fou la cacatua!
Un cómic tronat, m'entusiasmá pera anar ab ell a Hondures. Vaig volguer provar sort per miléssima vegada, y cap á Hondures falta gent.
Després de pensarmhi molt, me vaig decidir a donarme á coneixer ab una conferencia qual tema fou. «Necesidad de moralizar las costumbres políticas», peró com que'n aquell país en questió de moralitat no hi volien sapiguer rés, (si fá o no fá per tot arreu passa lo mateix), me condemnaren á dos anys y mitg de presiri. Jo prou vaig queixarme, peró ningù's compadí de mi. Tothóm me deia lo mateix! «Más merecía aún por meterse en Honduras»! No tinguin por, que abans sortirá'l Sol a les dotze de la nit, que jo tornarmhi á ficar! Y aixó que en aquelles terres, tothom presúm de lliberal y demócrata!
A no ser pel cónsul d'Espanya, encare hi fora peró'l bon senyor, va repatriarme. Al arribar á Cadis, se'm morí la cacatua; se comprén, com que fumava de quaranta cinq!...
Davant d'aquest seguit de desgracies, vaig marxar cap a Madrid. Al arribarhi, no tenía més que tres rals á la butxaca. Aixó que á molts semblará denigrant, á Madrid es més que natural entre'ls polítics d'ocasió; lo extrany, entre ells, es tenir una pesseta.
La casualitat feu que conegués a un jove, secre
Pàgina:Un polític desgraciat (1911).djvu/19
Aquesta pàgina ha estat validada.
