me son molt complanta, la dolor que he me fa oblidar on son, e recorde me en mon cor moltes vagades, he dupte que no aja perdut lo seny, e torn en por entre mos seruidors e entre les mies companyes, gardan e scoltan aquelles sim conexen lo meu mal, o si es ver so quem pens de mi. Souen pug en los pus alts locs de mon castell, gardant tots los camins sit veuria venir, e axi stan me fastremir lo cor souen cant veig axir en alguns locs dels camins alguns caminants, e cant son pres, e nom par quey sies tu, tremet los meus missatges a saber quins gents passen. O Frondino! si tu comptaues axi los dies e les hores com yo he del temps ensa que tu est partit, pus lonc te semblaria lo temps. En totes aquelles festes on yo te vist o tu as parlat ab mi *[v.]he membransa de les coses quens auem dits mas les festes qui despuys son passades nom semblen aytals con eren aquelles: totes me son tristes, car pus tu no veig nom pux de res alagrar. En aquelles festes les pus auols vestadures que he me plaen mes. E per so que puxa portar aquelles, stich en ma cambra axi com a freturosa de salut; bem deffayll salut souen ab los meus engoxoses trabaylls. Car mes vagades me git en mon lit per lo gran lassament quem sent que per talent de dormir, mas be es poch lo repos que yo he en aquell jaure, car si los membres an algun repos, lo meu cor ha lauors maior trabayll per diuerses e trists pensaments que yo he per tu. Pens e pens, e quant he prou pensat, tots mos pensaments trop anamichs de mi, car tots fan contra ma salut. E nagun dels nom dona confort, cant me penç esser tan luny de tu. Frondino, car senyor, fort as lexada asuetlada la mia pensa, car despuys que tu est partit de mi, pensament disseca mon cors egasta mos membres, axi com la forts lima
