Pàgina:Venus i Adonis (1918).djvu/29

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat validada.

55—Adonis, corpodrint-se, al fi s'asseu,
maleint la vivor de sa muntura,
i amb tan bella ocasió, Venus retreu
afanys que alivi el recomptâ'ls procura;
 puix diuen els amants que el cor sofreix
 tres cops més, quan la llengua no el serveix.


56—S'infla i vessa amb més força un riu barrat,
com crema més, en forn tancat, l'ardor,
i així pot dir-se del dolor callat:
l'airet dels mots és temperant d'amor;
 mes si el tendre advocat esdevé mut,
 el client perd sa fe i té el plet perdut.


57—Parlant, parlant, s'acosta. Ell s'enrogeix,
com carbó ja boi mort que el vent reviu,
i el front airat amb son berret cobreix;
i mira a terra, sens cuidar-se, esquiu,
 de què ella ja és a prop: puix tal com seu,
 tan sols ullant-la de través la veu.


58—Oh quin bell espectacle: contemplar
com ella a pas furtiu s'acosta an ell!
Com lluiten en son rostre per surar
el blanc de rosa i el color vermell!...
 i ara s'esblaimen ses galtones, i ara
 són com si un llamp li foguegés la cara.