Pàgina:Venus i Adonis (1918).djvu/30

59—Per fi, ja és a tocar: al davant seu,
cau Venus de genolls com tendra aimia:
li aixeca amb mà suau el berret lleu,
amb l'altra son bell rostre acaricia...:
 i els tocs es veuen de la mà en sa faç
 com el rastre en la neu d'un subtil pas.


60—Llavors, quin lluitar d'ulls entre tots dos!
Els de Venus, dardegen suplicants;
els d'ell s'hi giren, confessant fredós;
els d'ell sempre amb desdeny; els d'ella amants;
 i al joc mut d'aquell acte feia chor
 raonant pels ulls d'ella, abundant plor.


61—Ara, Venus, gentil li pren la mà,
que és lliri presonè en presó de neu,
o ivori que alabastre rodejà:
tan blanc és l'enemic com l'amic seu;
 pugna encisera de passió i fredor,
 com de dos blancs coloms que es fan l'amor.


62—I altre cop parla en ella la passió:
«Oh tu, l'encant major que el món regeix!
així fossis tu Venus i home jo,
i ple ton cor de ço que el meu sofreix!
 Jo et guariria amb un esguard només,
 baldament per salvar-te jo em perdés!»