63—«Deixa'm la mà—diu ell;—per què em la prens?»
«Torna'm el cor i et deixaré—ella diu;—
torna'm mon cor, puix el d'acer que tens,
de què el meu torni acer pot ser motiu:
poc em daria amor cap pena greu,
puix ja hauria endurit ton cor al meu.»
64—«Per pudor—crida el noi,—deixeu-me estar!
Un bell jorn he perdut, i mon corcer,
que no he cobrat, per culpa vostra, encar;
vos prec que em deixeu sol, puix he de fer
tot quan pugui, esmerçant seny i treball,
perquè em torni aquella euga mon cavall.»
65—Venus respon: «Ton palafrè ha sentit
que un bell desig se li acostava amant,
i amor és foc que cal temprar: l'oblit
de qui no el satisfà es paga cremant;
la mar té límits i el desig no en té...:
doncs no estranyis fugís ton palafrè.
66—»Abans, fermat al tronc, com un rossí
s'estava servilment pres de la brida;
mes quan l'amor, flor del jovent, lluí,
desprecià son servatge amb sang ardida,
i el corretjam de son bell coll rompé,
i el d'anca i pit, i es deslliurà del fre.
Pàgina:Venus i Adonis (1918).djvu/31
Aquesta pàgina ha estat validada.
