Pàgina:Venus i Adonis (1918).djvu/40

99—Al senglar?—crida Venus, i a l'instant
un vel pàl·lid cobreix sa faç de rosa:
trema pel que ha sentit, i al coll amant
lliga els dos braços i s'hi apreta closa:
 i es deixa caure, com qui perd l'alè,
 i arrastra an ell, que amb Venus cau també.

 
100—Ara sí que es veu ella al camp d'amor,
i en sella al cavaller pel dolç bornar!
Mes tot és il·lusió i somni traidor,
car el pobre genet no vol lluitar;
 i és pitjor que el de Tàntal son turment,
 puix és ja a l'Eliseu, i el goig no el sent.


101—Raïms pintats, enganyadors d'ocells,
els omplenen els ulls, però el pap no;
i així ella plora l'erro, com aquells
davant d'uns grans d'aturmentant visió;
 i l'ardor que no hi ha en el jove pit,
 el vol encendre amb petoneig seguit.

 
102—Mes tot, bona deesa, és temps perdut!
Sa força tota ja és estat provada:
el premi tan cercat no l'ha obtingut;
i essent l'Amor, i amant, no es veu amada.
 «Prou—diu ell:—dec anarme'n: m'ofegueu;
 i no és llei que més temps em retingueu.»